0

Forma de Vida

Vivo con una ilusión, ver levantar una copa de la UEFA alguna vez… Pensarlo lo hago muchas veces, me veo saltando por las sillas como un loco, buscando a todos los compañeros de grada con los que hemos vivido mil batallas…. y abrazarnos… y chillar… y llorar por haberlo conseguido de una vez…. Para más inri, ese sueño acaba con la copa en la grada pasando de mano en mano y levantada una y otra vez por los verdaderos sufridores de todo… La afición, nosotros.

Llámenme iluso, lo respeto. A día de hoy ese sueño parece cada vez más lejano, por desgracia el concepto del fútbol actual y nuestro modelo de club en particular no invitan al optimismo. Formo parte de una penya de comarca en la que el día a día te hace ver que el desánimo general y el agotamiento moral cala en los nuestros como una gota malaya sin fin.

0

La bufanda, l’avi i Futur Espanyol

L’endemà de perdre la final de Leverkusen vaig seure tota l’hora del pati sota els porxos de l’escola amb la bufanda de l’Espanyol al coll, sol, abatut i amb la mirada difosa entre els companys que jugaven a futbol. Bufanda feta a ma, blanc i blava i sense escut, de llana gruixuda com les d’abans tot i la calor del mes de maig. Només tenia 16 anys.

Camí de Hampden Park, Glasgow, no em treia del cap la imatge del meu avi amb la samarreta blanc-i-blava. Ell va ser l’origen de tot. Aquell dia vaig parlar per telèfon amb el meu pare i li vaig dir, “venim a canviar la història, Europa ens deu una copa”, i no va poder ser.

0

Tenir FE en un projecte

He escrit moltes vegades que a l’Espanyol li fa falta un projecte, fins a pensar i segurament fer pensar a molts que estic obsessionat.

Quan a finals de 2012 es va convocar la Junta General d’Accionistes en la que s’havia d’escollir el nou President, vaig tornar a escriure que el més important dels candidats era el projecte que tenien pensat pel club. Malauradament, cap candidat va arribar a presentar-nos mai cap cosa semblant a un projecte i, per això, un any més tard de la famosa Junta, vaig convidar a explorar una tercera via perica.

0

Futur Espanyol, una familia

La majoria ja coneixereu Futur Espanyol, aquesta setmana s’ha fet oficial la seva sortida a la llum pública. Ja sabreu, doncs, que aquesta història comença el setembre de 2011 i a mi m’agradaria explicar-vos la meva visió d’aquesta meravellosa FE.

De vegades la vida et prepara sorpreses quan menys t’ho esperes. En el cas que ens pertoca,   un e-mail et porta a un altre e-mail, i aquest et porta a un trobada amb una persona… Fins que arribem al primer dinar del grup cap el 8 de setembre de 2011.

Collet truca’m, ja sé com guanyar al Barça

A poc més de 24 hores del Derby ja hem llegit, vist i escoltat mil arguments pericos per guanyar al Barça i no seré jo qui n’afegeixi un més. Tots hem pensat les mil i una formes possibles de guanyar-los demà, però sempre amb aquesta sensació de que seria un assoliment extraordinari, èpic i fins i tot podem dir utòpic.

Doncs no em resigno a pensar així, faig un pas endavant i tinc clar que per guanyar al Barça demà, hem de tenir FE, creure i sobretot voler.

I si creiem en el femení?

Fa uns anys, no massa tampoc, el seguidor perico tenia algunes alegries inesperades, sent  el futbol femení el protagonista de moltes d’elles.

Des de meitat del l’any 1996 fins el 2012, el futfem perico va arribar a nou finals de la Copa de la Reina, guanyant-ne sis, i fins i tot vàrem ser capaços de guanyar la lliga al 2006. No només eren bones, sinó que eren les millors, i sí, a sobre guanyaven a les veïnes. Poques vegades els pericos podem dir això.

0

Me gusta el Espanyol… y tengo bastante con eso

Lo dijo Casilla en el Calderón tras ser preguntado por su posible destino atlético a final de temporada. Nos sorprendió (para bien) su respuesta porque nos hemos acostumbrado a que nuestros jugadores (sólo) entiendan el Espanyol como una escala en su camino y hemos aceptado como algo normal que los canteranos sueñen más allá de Cornellà desde Sant Adrià.

Oportunitats perdudes

Sempre he estat un defensor incondicional de la cantera. En anteriors escrits, he intentat aportar tots els arguments objectius per defensar que hem de ser un club de cantera. Però a banda d’aquests arguments, hi ha d’altres “intangibles” però que són igualment importants.

Segurament el més clar és el vincle “emocional” entre el jugador, club i aficionats. La il·lusió que genera un debut o un gol d’un jugador format a la C.E. Dani Jarque és especial, diferent. També és cert que per generar aquest vincle, els jugadors han de poder estar un temps al primer equip. Han de consolidar-se, créixer i il·lusionar-nos, però desgraciadament les necessitats econòmiques del club fan que cada vegada tinguem menys temps per gaudir d’ells.  En conseqüència, ens resulta molt difícil il·lusionar, i aquest vincle ja no es produeix.

Si els pares no son de l’Espanyol, com fem un nen perico?

Un amic em va fer aquesta pregunta fa uns dies i no me la puc treure del cap ja que no tinc resposta. Tenia raó i a més, mai hi havia pensat abans ja que en el meu cas no he tingut la necessitat de fer perico al meu fill, ja que a casa meva es neix perico.

Sempre s’ha parlat dels socis més fidels de l’Espanyol, des dels 7.000-8.000 de l’any de Segona Divisió a Sarrià fins els 15.000-18.000 d’ara. Aquest sempre hi serem i no fallarem mai doncs en la gran majoria dels casos, els nostres pares ja van saber com fer-nos pericos i ho vam “mamar” a casa.

Un Espanyol que haga feliz a su gente

Bill Shankly aterrizó en el 59 en un Liverpool en decadencia que deambulaba por Segunda sin poder acercarse al poderoso Everton del momento; y cambió el rumbo del club, para siempre. Los signos más reconocibles del actual Liverpool, desde el rojo de su uniforme hasta el ‘This is Anfield’ con el que recibe el estadio a propios y extraños, fueron obra de este apasionado escocés que además de 3 Ligas, 2 Copas y 1 UEFA, consiguió forjar una identidad reconocible y perdurable para los reds.

page 1 of 2