L’Espanyol no ha sabut aprofitar els èxits assolits als últims anys: campió de la Copa 2006, sots-campió de la Copa de la UEFA 2007 i la inauguració d’un nou estadi al 2009.

Sens dubte el nou estadi és, junt amb la Ciutat Esportiva de Sant Adrià, un gran actiu del club que ha retornat a l’espanyolisme una casa pròpia. En canvi, el difícil context i la incapacitat per a optimitzar la inversió realitzada no només no han servit per a donar el salt qualitatiu desitjat, sinó que s’han convertit en un llast econòmic per al club.

Tot el creixement que va registrar l’Espanyol a nivell social, patrimonial o de base, no ha anat acompanyat d’una estructura sòlida i professional que hagi permès fiançar els èxits i prevenir els fracassos. Moguts per un context al què no li sabem plantar cara, tot ha anat a pitjor, de nou: la massa social decreix, el deute s’ha disparat de manera alarmant, els pressupostos tornen a decréixer, les aspiracions esportives mai han passat de la permanència i el futbol base i el femení, que en altres temps eren els emblemes del club, van ser complement arrasats, estant actualment en període de reconstrucció.

Hem tornat al punt de partida previ a la venta de Sarrià en un context disruptiu on no avançar significa retrocedir.

Present

A la franja del 8è-12è a nivell pressupostari i amb una clara tendència decreixent a les seves aspiracions, que objectivament no van més enllà de la permanència i la supervivència institucional any rere any, l’Espanyol és un club de classe mitja baixa que, després de més de 20 temporades consecutives en Primera, està més a prop de seguir les passes del Real Mallorca o Deportivo de la Coruña que els de l’Atlético de Madrid.

El club viu un moment de decaiguda considerable davant del fracàs a l’intentar donar un salt de qualitat i situar-se como un dels clubs capdavanters de la Lliga. Tot va a menys i el club es tanca sobre sí mateix: l’aspiració és decréixer tan poc com sigui possible (assumint que seguirem fent-nos petits).

Pressionats per deutes insostenibles i l’absència d’un pla per a revertir la situació, s’ha instal·lat a l’ambient una sensació generalitzada de cansament, esgotament i una certa resignació producte d’aquest curt terminisme gris on s’ha vist immersa l’entitat. Un sentiment que podria sintetitzar-se amb “això és el què hi ha”.

El context social, ple de desídies, penalitza els equips que, pressionats por la manca de recursos, es limiten a la resistència i el patiment. Equips que, com el nostre, no són capaços d’alimentar amb somnis i esperances sentiments cada vegada més difícils de transmetre generacions rere generacions.

Futur

Tant per la seva pròpia realitat, com pel context, l’Espanyol afronta un moment clau al seu devenir. El panorama que davant seu el món del futbol transforma les decisions (o es deixin de prendre) avui en la clau del camí que afrontarà cada club en el mig i llarg termini: la classe mitjana dels clubs desapareix. No créixer és decréixer.

Per a l’Espanyol, como per a la resta de clubs de classe mitja-baixa (gairebé tots), el creixement no és una opció: és la única opció per a pujar a un tren que és possible que no torni a passar. I la única oportunitat real de creixement sostenible, independentment del panorama accionarial del club, passa per una gestió òptima dels recursos actuals i per la generació de noves oportunitats.

Seguir la tendència de decreixement actual ens condemna irremissiblement a formar part d’una nova classe de clubs locals de petit volum, que aspiraran a decréixer tan poc com sigui possible, sense cap opció de poder competir amb els grans (i això de no competir, pot ser un fet literal, ja que la desigualtat pot empènyer a la creació de noves competicions transnacionals basades en el nivell dels seus membres).

Pujar a aquest tren passa per a l’Espanyol pel reforç d’una identitat sòlida i reconeixible avalada per una forma de fer impecable; passa per un relat que articuli el nostre missatge, per ser líders en creativitat i capacitat d’innovació; i passa sobretot per una ruptura amb el model històric tancat de gestió. En aquests moments canviar no és una opció per a l’Espanyol: és una obligació; i el canvi que ha d’afrontar és profund, començant pel propi concepte de club.

L’Espanyol necessita un projecte que permeti revertir la tendència de decreixement actual i el dugui a aprofitar totes les opcions que podria generar a nivell social, de marketing i comunicació, econòmic o esportiu. 113 anys d’història, arrels a una de les ciutats amb més projecció del món com és Barcelona i presència a la “gran Barcelona” que exemplifiquen les localitats de Cornellà i Sant Adrià; és un gran escenari per a convèncer-se que el necessari creixement no és una utopia.

El Espanyol compta amb una massa social activa, fidel, lluitadora i on s’hi condensa un gran talent i capacitat de creació. Aquesta intel·ligència i energia col·lectiva suposa avui el principal element on sustentar el canvio que necessita afrontar l’entitat per a realitzar un necessari i viable salt de qualitat. Per a arribar a ser tan gran, en forma i fons, com es pugui arribar a ser.